divendres, 15 de gener del 2016

El Panda gegant



Panda Gegant

El panda gegant, ós panda, o simplement, panda, és un ós natiu de la Xina centreoriental i sud-oriental.
En castellà es diu panda gigante, en francès panda géant, i en anglès giant panda. Pertany a la família dels ursidae i el seu nom científic és Ailuropoda melanoleuca. Els adults fan 1,5m de llargada i 75cm d’alçada. Els mascles pesen al voltant de 150 kg i les femelles a prop de 125 kg. La cua mesura 15cm de llarg. És fàcil de reconèixer per les seves grans taques negres característiques al voltant dels ulls, de les orelles, i al llarg del seu cos.

Encara que pertanyi a l'ordre Carnívora, la dieta del panda gegant és principalment, brots de bambú. Això representa el 99% de la seva alimentació, i l’altre 1% de la seva dieta inclou mel, ous, fulles d’arbusts, taronges i plàtans.
El panda gegant viu en algunes serralades de la Xina central, principalment a la província de Sichuan, però també a les províncies de Shaanxi i Gansu.
El període de gestació dura entre 95 i 160 dies. Els cadells pesen tan sols de 90 a 130 g, que és més o menys 1/800 del pes de la mare.
Si neixen bessons en llibertat, normalment només un sobreviu. La mare selecciona el cadell més fort, i el més dèbil el mata. Es creu que la mare no pot produir llet per a dos cadells, ja que no guarda suficients greixos. El pare no ajuda en el creixement dels cadells.
Quan neixen, els cadells són de color rosat, cecs, i no tenen dents. Un cadell de panda gegant és també molt petit, i és difícil per la mare protegir-lo, deguda a la seva mida. Mama de la mare de 6 a 14 vegades per dia durant uns 30 minuts. Durant tres o quatre hores, la mare marxa del cau per menjar, així doncs deixa el cadell indefens. Una o dues setmanes després del naixement, la pell del cadell es torna grisa. Al cap d'unes setmanes més es converteix en negre.
Els cadells de panda pesen 45 kg el primer any, i viuen amb les seves mares fins que tenen de 18 mesos a dos anys. L'interval entre els naixements en llibertat generalment és cada dos anys.

Una de les causes que fa que l’ós panda estigui en perill d’extinció és la destrucció del seu hàbitat. Tot i que ara actualment es trobi protegit, abans era objecte de caça per a la població xinesa. Una altra causa és la destrucció dels espais on hi ha bambú, perquè cada cop que es destrueixen més per la construcció, els pandes es queden sense menjar i es moren de gana.
Un informe del 2007 mostra que hi ha 239 pandes que viuen en captivitat dins de Xina i 27 d'altres fora del país. La població salvatge estimada varia molt; una aproximació calcula que hi ha uns 1.590 animals vivint en llibertat, mentre que un altre estudi, fet el 2006 a través de l'empremta genètica, estima que la xifra podria ser més elevada, de 2.000 a 3.000. Alguns reportatges també mostren que el nombre de pandes al món salvatge està creixent. Tanmateix, la UICN no creu que hi hagi prou proves per tornar a classificar l’espècie d’amenaçada a vulnerable.
 

Encara que el panda es considera normalment un animal dòcil, se'n coneixen atacs contra humans, a causa d'irritació més que per depredació.

Mentre que el drac ha servit històricament com a emblema nacional de la Xina, a les últimes dècades el panda també ha servit d'emblema pel país. La seva imatge apareix en un gran nombre de monedes commemoratives xineses de platí, or, i plata.






Diccionari:
  • Captivitat: esclavitud, empresonament (en aquest cas condició de l'animal que és captiu)
  • Empremta genètica: és una tècnica utilitzada per a distingir entre els individus d'una mateixa   espècie utilitzant mostres del seu ADN.
  • Dòcil: obedient...
  • Commemoratives: rememoratius, retrospectius, evocadors...


dissabte, 2 de gener del 2016

L'Oriol

L'Oriol

Sense cap mena de dubte, l’oriol és un dels ocells més espectaculars dels que ens visiten a l’estiu.
El seu nom científic és Oriolus oriolus i pertany a la família dels Oriòlids.
És una au d'uns 23 cm de llarg i uns 70 grams. L'Oriol és un ocell d'estampa estilitzada. El seu plomatge li dóna un aspecte d'ocell exòtic, ja que els mascles són de color groc cridaner, amb la cua i les ales de color negre atzabeja i el bec de color rosat. Les femelles són més tènues i verdoses, però no menys boniques. Les ales i la cua són marronoses amb tonalitats grogues menys intenses que les del mascle. Els joves tenen un característic color verd llimona.


Viatja durant la nit, i durant el dia s'alimenta. Menja principalment insectes i fruita. Li agraden molt les figues i les cireres, però també menja papallones, orugues i aranyes.

Passa els hiverns a l´Àfrica i ve a l´abril i es queda fins l'agost o el setembre.
És exclusivament arborícola, la qual cosa vol dir que es passa la vida d'arbre en arbre, i acostuma a escollir boscos oberts propers a pobles, rius i camps de conreu, amb arbres alts (pollancres, àlbers i altres). Per desgràcia per als aficionats als ocells, els hàbits d’aquesta espècie tan atractiva la fan molt cara de veure. Durant la primavera i l’estiu, l’oriol sol estar-se a dalt de tot dels arbres més alts, on busca els insectes dels quals s’alimenta. Només amb uns bons prismàtics i una bona dosi de paciència podrem tenir el gust de contemplar-lo. A mitjans i finals d’estiu passa a una dieta vegetariana i és més fàcil veure’l cercant fruita a dalt de cirerers, pomeres, esbarzers o figueres.
A finals de maig les parelles d’oriols comencen a fer el niu. El mascle ajuda en
el transport de material, però la femella és l’encarregada de l‘obra, una tasca complexa que executa amb la paciència i habilitat del millor artesà. Els nius de l'oriol són uns dels més elaborats del bosc que consisteixen en un cistell trenat amb material vegetal que penja d'una branca. Realment la femella és una gran teixidora!
En aquesta mateixa època la femella pon de 3 a 4 ous de color blanc, lleugerament tacats de marró porpra; els dos adults els incuben durant dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap de 15 dies i deixen el niu.

L’oriol és un ocell extremadament agressiu: s’encara amb valentia i determinació a qualsevol au, per grossa que sigui, que gosi acostar-se al seu niu, i tant garses com corbs o aligots fugen espantats davant el desplegament de crits i escarafalls que el petit enemic els dedica. Vist això, no ens ha de sorprendre que en alguns llocs s’apliqui la frase feta «renega com un oriol» a les persones que parlen i reneguen amb estridència.
Molt espantadís i esquerp, sol ser reconegut pel cant. En les albades de primavera, l'oriol saluda el nou dia amb una de les melodies més belles dels nostres boscos; es tracta d'una tornada aflautada i curta que repeteix una vegada i una altra fins ben enllà del matí. 

Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant de l'oriol: 
 

Diccionari:
  • Atzabeja: Varietat de carbó
  • Porpra: Púrpura
  • Escarafalls: Esgarrifalls
  • Albades: Matinades

divendres, 1 de gener del 2016

Un lleopard mata un mico i quan va a devorar-lo... descobreix el nadó de la seva víctima.

La naturalesa mai deixa de sorprendre'ns i un exemple d'això el tenim a través d'aquestes imatges on podem veure un lleopard que es fa càrrec d'un nadó de babuí després d'haver matat la seva progenitora. Imatges plenes d'una gran càrrega sentimental que deixen clar de la bona fe i intencionalitat dels animals. 
Tot i que els lleopards estan considerats com un dels depredadors més letals i perillosos del planeta ens demostren que els seus sentiments no són de maldat sinó que es guien per l'instint de supervivència. En definitiva, estem davant d'un dels majors espectacles de la naturalesa. T'ho perdràs?