Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ocells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ocells. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de gener del 2016

L'Oriol

L'Oriol

Sense cap mena de dubte, l’oriol és un dels ocells més espectaculars dels que ens visiten a l’estiu.
El seu nom científic és Oriolus oriolus i pertany a la família dels Oriòlids.
És una au d'uns 23 cm de llarg i uns 70 grams. L'Oriol és un ocell d'estampa estilitzada. El seu plomatge li dóna un aspecte d'ocell exòtic, ja que els mascles són de color groc cridaner, amb la cua i les ales de color negre atzabeja i el bec de color rosat. Les femelles són més tènues i verdoses, però no menys boniques. Les ales i la cua són marronoses amb tonalitats grogues menys intenses que les del mascle. Els joves tenen un característic color verd llimona.


Viatja durant la nit, i durant el dia s'alimenta. Menja principalment insectes i fruita. Li agraden molt les figues i les cireres, però també menja papallones, orugues i aranyes.

Passa els hiverns a l´Àfrica i ve a l´abril i es queda fins l'agost o el setembre.
És exclusivament arborícola, la qual cosa vol dir que es passa la vida d'arbre en arbre, i acostuma a escollir boscos oberts propers a pobles, rius i camps de conreu, amb arbres alts (pollancres, àlbers i altres). Per desgràcia per als aficionats als ocells, els hàbits d’aquesta espècie tan atractiva la fan molt cara de veure. Durant la primavera i l’estiu, l’oriol sol estar-se a dalt de tot dels arbres més alts, on busca els insectes dels quals s’alimenta. Només amb uns bons prismàtics i una bona dosi de paciència podrem tenir el gust de contemplar-lo. A mitjans i finals d’estiu passa a una dieta vegetariana i és més fàcil veure’l cercant fruita a dalt de cirerers, pomeres, esbarzers o figueres.
A finals de maig les parelles d’oriols comencen a fer el niu. El mascle ajuda en
el transport de material, però la femella és l’encarregada de l‘obra, una tasca complexa que executa amb la paciència i habilitat del millor artesà. Els nius de l'oriol són uns dels més elaborats del bosc que consisteixen en un cistell trenat amb material vegetal que penja d'una branca. Realment la femella és una gran teixidora!
En aquesta mateixa època la femella pon de 3 a 4 ous de color blanc, lleugerament tacats de marró porpra; els dos adults els incuben durant dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap de 15 dies i deixen el niu.

L’oriol és un ocell extremadament agressiu: s’encara amb valentia i determinació a qualsevol au, per grossa que sigui, que gosi acostar-se al seu niu, i tant garses com corbs o aligots fugen espantats davant el desplegament de crits i escarafalls que el petit enemic els dedica. Vist això, no ens ha de sorprendre que en alguns llocs s’apliqui la frase feta «renega com un oriol» a les persones que parlen i reneguen amb estridència.
Molt espantadís i esquerp, sol ser reconegut pel cant. En les albades de primavera, l'oriol saluda el nou dia amb una de les melodies més belles dels nostres boscos; es tracta d'una tornada aflautada i curta que repeteix una vegada i una altra fins ben enllà del matí. 

Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant de l'oriol: 
 

Diccionari:
  • Atzabeja: Varietat de carbó
  • Porpra: Púrpura
  • Escarafalls: Esgarrifalls
  • Albades: Matinades

dijous, 31 de desembre del 2015

El Gaig

El Gaig


El Gaig té mida i formes semblants a les de la garsa, i és un ocell típic dels nostres boscos.
El seu nom científic és Garrulus glandarius i prové de la família dels Còrvids, tan mateix com la garsa. En castellà es diu arrendajo, en anglès jay, en francès geai i en alemany eichelhäher
És una au d'uns 35 cm de llarg i d'uns 175 g, és a dir que és més petita que la garsa.
El gaig es distingeix fàcilment pel plomatge, de tons marrons foscos i rosats i en el qual destaquen les ales i la cua de color negre, el carpó blanc, i, sobretot, un plomall de plomes de color blau metàl·lic que llueix a les ales, difícil de veure quan no vola.

Principalment s'alimenta de balles i fruits, però també pot menjar insectes, ous, petits ocells, larves, ratolins i cucs. Té el costum d'enterrar glans, nous, castanyes i altres fruits del bosc per fer rebost, la qual cosa acaba proporcionant la dispersió vegetal que facilita la reforestació.
Amplament distribuït per tot el nostre país, viu especialment en zones de boscos mixtos, alzinars, rouredes i tot tipus d'arbredes que tinguin matoll abundant, on li agrada romandre semiamagat. També resulta molt comú en parcs i jardins urbans. 
El mascle i la femella fan el niu amb branquetes dalt dels arbres.
La femella pon de 3 a 6 ous de color verdós amb taques marronoses i els incuba durant uns 16 dies.
Els pollets resten al niu durant 3 setmanes.


Vola amb lentitud, com si li costés moure les ales. És un animal aeri, però camina fent salts.  
Sovint es reuneixen en grups molt sorollosos.
És un ocell força tímid, que costa de veure des de ben a prop, però que abunda als boscos del nostre país. 
El gaig és un dels ocells més cridaners del bosc. Escandalós i espantadís, la seva veu és un bram potent i aspre que emet quan s'espanta molt. 

Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant del gaig. És el primer que sona:


 

Diccionari:
  • Carpó: Part del sacre en els animals: el quart de baix del pollastre té la cua i el carpó.
  • Dispersió: escampall...
  • Reforestació: Plantar arbres en un lloc on n'hi havia hagut: estan reforestant la muntanya que es va cremar l'any passat.
  • Matoll: Planta o arbust de poca alçada.
  • Bram: clam, crit...

dimarts, 29 de desembre del 2015

La Garsa



La Garsa
 
La  Garsa és possiblement un dels ocells més ben coneguts dels nostres boscos.
El seu nom científic és pica pica. En castellà es diu urraca, en anglès magpie, en portuguès pega i en rus сорока.
És una au d'uns 45 cm de llarg i d'uns 220g.
El seu característic plomatge és blanc i negre, amb una llarga cua. Les plomes de les ales i de la cua agafen tonalitats blavoses i verdoses quan li toca el sol. Té el bec fort, i tan mateix com les potes, és negre.

Omnívora i carronyera, s'alimenta de tota mena de substàncies: caça insectes de totes les mides i petits rèpils, i és capaç de furgar a les escombraries dels contenidors. En algunes àrees del nord de la Península la superpoblació de garses ha posat en perill altres espècies d'ocells, perquè es dediquen a visitar els nius de les altres aus i emportar-se'n els ous per menjar-se'ls.
La Garsa habita en tot tipus de boscos i arbredes, des de la línia de costa fins a les comarques d'alta muntanya. També és especialment abundant a les places i avingudes amb arbres dels pobles i als jardins urbans. Es distribueix per tota la península, i no es troba a les illes Balears ni a les Canàries.
El mascle i la femella viuen junts tota la vida.
Fan el niu amb fang i branquetes a la part superior dels arbres.
La femella pon de 5 a 6 ous de color gris verdós i els incuba durant uns 18 dies.
Els pollets resten al niu durant 4 setmanes.

Des de molt antigament es diu que guarda objectes brillants als seus nius.
El seu reclam és un ronc sec i curt, que de vegades es converteix en uns esclafits llargs i estridents, com si agitéssim una llauna plena de pedres.

En aquest vídeo podeu escoltar el seu cant:





Diccionari:
  • Substàncies: matèries, elements...
  • Furgar: remenar, buscar...
  • Reclam: crit, senyal (en aquest cas cant)...
  • Ronc: so aspre i apagat
  • Esclafits: sons secs: espetecs...

dijous, 27 de març del 2014

El pit-roig o rupit

El pit-roig o rupit




El pit-roig o rupit fa uns 14 cm d'amplada i pesa uns 18g. El seu nom científic és (Erithacus rubecula) i pertany a la família dels túrdits.
En castellà es diu (petirrojo) i en anglès (robin).
El característic color ataronjat del pit destaca poderosment de la resta del plomatge terrós, les seves potes llargues i primes i el seu aspecte rabassut fan que sigui inconfusible. Dors marró clar i ventre blanc grisenc. Té uns grans ulls negres, un bec curt i esmolat i ales curtes i arrodonides. El jove té uns colors més apagats que els seus pares, no té el característic pit ataronjat i mostra un plomatge general de tons terrosos i clapat de crema.
Viu en boscos humits (rouredes, fagedes i d'altres) amb matoll abundant i boscos de ribera. És molt comú en parcs i jardins urbans. És un dels ocells més fàcils d'atreure a menjadors i caixes niu.
El pit-roig és un ocell molt sociable, atrevit i curiós que acostuma a sortir del bosc i plantar-se enmig del camí per veure qui arriba a la seva propietat, tot emetent el seu característic crit d'alerta: un xip-xip metàl·lic i sec. El seu cant és una refilada musical, molt melòdica, semblant al del rossinyol. Construeix el niu en algun forat resguardat del bosc. 
Menja insectes, cucs de terra, fruits i restes d'aliments.

Us poso aquest vídeo on s'escolta el seu cant.



Les paraules en color negre i subratllades serveixen per si teniu un dubte de que són, mirar-ho aquí:

-Terrós: Que és del color de la terra.
-Rabassut: Que és gros i baix.
-Inconfusible: Que no es pot confondre amb res de la mateixa espècie.
-Dors: És un sinònim d'esquena.
-Matoll: Planta o arbust de poca alçada.
-Caixes niu: Casa per un ocell.