Hola a tots!
Sí, fa molt temps que no escric en aquest blog, diríem que dos anys. Em trobàveu a faltar?
Bé, aquest no és el cas pel que estic aquí, sóc aquí perquè us demanaria que miréssiu aquest vídeo, és molt important.
Durant aquest curs escolar de segon d'ESO ens han fet llegir el llibre de Nadar o morir d'Arturo Padilla de Juan que, per cert, us el recomano molt. Després de llegir-lo amb uns amics vam decidir que ens presentaríem al concurs de booktràilers que organitzava l'Arturo Padilla mateix.
Per si no sabeu el que és, un booktràiler vindria a ser un tràiler d'un llibre.
I ara... necessitem la vostra ajuda!
Per poder guanyar necessitem la vostra ajuda perquè per triar el booktràiler guanyador es tindran en compte:
El nombre de visualitzacions (1 punt)
El nombre de m'agrada (2 punts)
El nombre de comentaris no repetits (3 punts)
Bé, ja no m'enrotllo més, aquí us deixo el nostre booktràiler, esperem que us agradi!
P.D. Si us esteu preguntant quina relació té aquest vídeo amb els animals... Hi surt un peix!
dijous, 12 de juliol del 2018
divendres, 15 de gener del 2016
El Panda gegant
Panda
Gegant
El
panda gegant, ós panda, o simplement, panda, és un ós natiu de la Xina centreoriental i sud-oriental.
Encara que pertanyi a l'ordre Carnívora,
la dieta del panda gegant és principalment, brots de
bambú. Això representa el 99% de la seva alimentació, i l’altre 1%
de la seva dieta inclou mel, ous, fulles d’arbusts, taronges i plàtans.
El panda gegant viu en algunes serralades de la Xina central, principalment
a la província de Sichuan, però també a les províncies de Shaanxi
i Gansu.
El període de gestació
dura entre 95 i 160 dies. Els cadells pesen tan sols de 90 a 130 g, que és més
o menys 1/800 del pes de la mare.
Si neixen bessons en llibertat,
normalment només un sobreviu. La mare selecciona el cadell més fort, i el més
dèbil el mata. Es creu que la mare no pot produir llet per a dos cadells, ja
que no guarda suficients greixos. El pare no ajuda en el creixement dels cadells.
Quan neixen, els cadells són de
color rosat, cecs, i no tenen dents. Un cadell de panda gegant és també molt
petit, i és difícil per la mare protegir-lo, deguda a la seva mida. Mama de la
mare de 6 a 14 vegades per dia durant uns 30 minuts. Durant tres o quatre
hores, la mare marxa del cau per menjar, així doncs deixa el cadell indefens.
Una o dues setmanes després del naixement, la pell del cadell es torna grisa. Al cap d'unes setmanes més es converteix en negre.
Els cadells de panda pesen 45 kg el
primer any, i viuen amb les seves mares fins que tenen de 18 mesos a dos anys.
L'interval entre els naixements en llibertat generalment és cada dos anys.
Una de les
causes que fa que l’ós panda estigui en perill d’extinció és la destrucció del
seu hàbitat. Tot i que ara actualment es trobi protegit, abans era objecte de
caça per a la població xinesa. Una altra causa és la destrucció dels espais on
hi ha bambú, perquè cada cop que es destrueixen més per la construcció, els
pandes es queden sense menjar i es moren de gana.
Un informe del 2007 mostra que hi ha 239 pandes que viuen
en captivitat dins de Xina i 27 d'altres fora del país. La població salvatge
estimada varia molt; una aproximació calcula que hi ha uns 1.590 animals vivint
en llibertat, mentre que un altre estudi, fet el 2006 a través de l'empremta genètica, estima que la xifra podria
ser més elevada, de 2.000 a 3.000. Alguns reportatges també mostren que el
nombre de pandes al món salvatge està creixent. Tanmateix,
la UICN no creu que hi hagi prou proves per tornar a classificar l’espècie d’amenaçada
a vulnerable.
Encara que el panda es considera normalment un animal
dòcil, se'n coneixen atacs contra humans, a causa d'irritació més que per depredació.
Mentre que el drac ha servit històricament com a emblema nacional de la Xina, a les últimes dècades el panda també ha servit d'emblema pel país. La seva imatge apareix en un gran nombre de monedes commemoratives xineses de platí, or, i plata.
Diccionari:
- Captivitat: esclavitud, empresonament (en aquest cas condició de l'animal que és captiu)
- Empremta genètica: és una tècnica utilitzada per a distingir entre els individus d'una mateixa espècie utilitzant mostres del seu ADN.
- Dòcil: obedient...
- Commemoratives: rememoratius, retrospectius, evocadors...
dissabte, 2 de gener del 2016
L'Oriol
L'Oriol
Sense cap mena de dubte, l’oriol és un dels ocells més espectaculars dels que ens visiten a l’estiu.
El seu nom científic és Oriolus oriolus i pertany a la família dels Oriòlids.
És una au d'uns 23 cm de llarg i uns 70 grams. L'Oriol és un ocell d'estampa estilitzada. El seu plomatge li dóna un aspecte d'ocell exòtic, ja que els mascles són de color groc cridaner, amb la cua i les ales de color negre atzabeja i el bec de color rosat. Les femelles són més tènues i verdoses, però no menys boniques. Les ales i la cua són marronoses amb tonalitats
grogues menys intenses que les del mascle. Els joves tenen un característic color verd llimona.
Viatja durant la nit, i durant el dia s'alimenta. Menja principalment insectes i fruita. Li agraden molt les figues i les cireres, però també menja papallones, orugues i aranyes.
Passa els hiverns a l´Àfrica i ve a l´abril i es queda fins l'agost o el setembre.
És exclusivament arborícola, la qual cosa vol dir que es passa la vida d'arbre en arbre, i acostuma a escollir boscos oberts propers a pobles, rius i camps de conreu, amb arbres alts (pollancres, àlbers i altres). Per
desgràcia per als aficionats als ocells, els hàbits d’aquesta espècie tan
atractiva la fan molt cara de veure. Durant la primavera i l’estiu, l’oriol sol
estar-se a dalt de tot dels arbres més alts, on busca els insectes dels quals s’alimenta.
Només amb uns bons prismàtics i una
bona dosi de paciència podrem tenir el gust de contemplar-lo. A mitjans i finals
d’estiu passa a una dieta vegetariana i és més fàcil veure’l cercant fruita a dalt
de cirerers, pomeres, esbarzers o figueres.
A finals de
maig les parelles d’oriols comencen a fer el niu. El mascle ajuda en
el transport
de material, però la femella és l’encarregada de l‘obra, una tasca complexa que
executa amb la paciència i habilitat del millor artesà. Els nius de l'oriol són uns dels més elaborats del bosc que consisteixen en un cistell trenat amb material vegetal que penja d'una branca. Realment la femella és una gran teixidora!
En aquesta mateixa època la femella pon de 3 a 4 ous de color blanc, lleugerament tacats
de marró porpra; els dos adults els incuben durant
dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap
de 15 dies i deixen el niu.
L’oriol és un ocell extremadament agressiu: s’encara
amb valentia i determinació a qualsevol au, per grossa que sigui, que gosi acostar-se
al seu niu, i tant garses com corbs o aligots fugen espantats davant el
desplegament de crits i escarafalls que el petit enemic els dedica. Vist això,
no ens ha de sorprendre que en alguns llocs s’apliqui la frase feta «renega com
un oriol» a les persones que parlen i reneguen amb estridència.
Molt espantadís i esquerp, sol ser reconegut pel cant. En les albades de primavera, l'oriol saluda el nou dia amb una de les melodies més belles dels nostres boscos; es tracta d'una tornada aflautada i curta que repeteix una vegada i una altra fins ben enllà del matí.
Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant de l'oriol:
Diccionari:
- Atzabeja: Varietat de carbó
- Porpra: Púrpura
- Escarafalls: Esgarrifalls
- Albades: Matinades
divendres, 1 de gener del 2016
Un lleopard mata un mico i quan va a devorar-lo... descobreix el nadó de la seva víctima.
La naturalesa mai deixa de sorprendre'ns i un exemple d'això el tenim a través d'aquestes imatges on podem veure un lleopard que es fa càrrec d'un nadó de babuí després d'haver matat la seva progenitora. Imatges plenes d'una gran càrrega sentimental que deixen clar de la bona fe i intencionalitat dels animals.
Tot i que els lleopards estan considerats com un dels depredadors més letals i perillosos del planeta ens demostren que els seus sentiments no són de maldat sinó que es guien per l'instint de supervivència. En definitiva, estem davant d'un dels majors espectacles de la naturalesa. T'ho perdràs?
Tot i que els lleopards estan considerats com un dels depredadors més letals i perillosos del planeta ens demostren que els seus sentiments no són de maldat sinó que es guien per l'instint de supervivència. En definitiva, estem davant d'un dels majors espectacles de la naturalesa. T'ho perdràs?
dijous, 31 de desembre del 2015
El Gaig
El Gaig
El Gaig té mida i formes semblants a les de la garsa, i és un ocell típic dels nostres boscos.
El seu nom científic és Garrulus glandarius i prové de la família dels Còrvids, tan mateix com la garsa. En castellà es diu arrendajo, en anglès jay, en francès geai i en alemany eichelhäher .
És una au d'uns 35 cm de llarg i d'uns 175 g, és a dir que és més petita que la garsa.
El gaig es distingeix fàcilment pel plomatge, de tons marrons foscos i rosats i en el qual destaquen les ales i la cua de color negre, el carpó blanc, i, sobretot, un plomall de plomes de color blau metàl·lic que llueix a les ales, difícil de veure quan no vola.
Principalment s'alimenta de balles i fruits, però també pot menjar insectes, ous, petits ocells, larves, ratolins i cucs. Té el costum d'enterrar glans, nous, castanyes i altres fruits del bosc per fer rebost, la qual cosa acaba proporcionant la dispersió vegetal que facilita la reforestació.
Amplament distribuït per tot el nostre país, viu especialment en zones de boscos mixtos, alzinars, rouredes i tot tipus d'arbredes que tinguin matoll abundant, on li agrada romandre semiamagat. També resulta molt comú en parcs i jardins urbans.
El mascle i la femella fan el niu amb branquetes dalt dels arbres.
La femella pon de 3 a 6 ous de color verdós amb taques marronoses i els incuba durant uns 16 dies.
Els pollets resten al niu durant 3 setmanes.
Vola amb lentitud, com si li costés moure les ales. És un animal aeri, però camina fent salts.
Sovint es reuneixen en grups molt sorollosos.
És un ocell força tímid, que costa de veure des de ben a prop, però que abunda als boscos del nostre país.
El gaig és un dels ocells més cridaners del bosc. Escandalós i espantadís, la seva veu és un bram potent i aspre que emet quan s'espanta molt.
Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant del gaig. És el primer que sona:
Diccionari:
És una au d'uns 35 cm de llarg i d'uns 175 g, és a dir que és més petita que la garsa. El gaig es distingeix fàcilment pel plomatge, de tons marrons foscos i rosats i en el qual destaquen les ales i la cua de color negre, el carpó blanc, i, sobretot, un plomall de plomes de color blau metàl·lic que llueix a les ales, difícil de veure quan no vola.
Principalment s'alimenta de balles i fruits, però també pot menjar insectes, ous, petits ocells, larves, ratolins i cucs. Té el costum d'enterrar glans, nous, castanyes i altres fruits del bosc per fer rebost, la qual cosa acaba proporcionant la dispersió vegetal que facilita la reforestació.
Amplament distribuït per tot el nostre país, viu especialment en zones de boscos mixtos, alzinars, rouredes i tot tipus d'arbredes que tinguin matoll abundant, on li agrada romandre semiamagat. També resulta molt comú en parcs i jardins urbans.
El mascle i la femella fan el niu amb branquetes dalt dels arbres.
La femella pon de 3 a 6 ous de color verdós amb taques marronoses i els incuba durant uns 16 dies.
Els pollets resten al niu durant 3 setmanes.
Vola amb lentitud, com si li costés moure les ales. És un animal aeri, però camina fent salts.
Sovint es reuneixen en grups molt sorollosos.
És un ocell força tímid, que costa de veure des de ben a prop, però que abunda als boscos del nostre país.
El gaig és un dels ocells més cridaners del bosc. Escandalós i espantadís, la seva veu és un bram potent i aspre que emet quan s'espanta molt.
Aquí us poso un vídeo on escoltareu el cant del gaig. És el primer que sona:
Diccionari:
- Carpó: Part del sacre en els animals: el quart de baix del pollastre té la cua i el carpó.
- Dispersió: escampall...
- Reforestació: Plantar arbres en un lloc on n'hi havia hagut: estan reforestant la muntanya que es va cremar l'any passat.
- Matoll: Planta o arbust de poca alçada.
- Bram: clam, crit...
dimecres, 30 de desembre del 2015
El Linx
El Linx
El linx és un animal vertebrat que es caracteritza
per ser un animal sigil·lós amb una
vista i una oïda excel·lents, amb pelatge clapejat amb unes taques de color
negre sobre el cos.
Els linx s'asemblen als gats, però són més grossos i més buscats pels caçadors.
Els linx s'asemblen als gats, però són més grossos i més buscats pels caçadors.
El seu nom científic és lynx pardina. En castellà es diu lince, en anglès lynx i en àrab
الوشق حيوان.
Aquest mamífer fa fins a 80 cm d'alt i 120 cm de longitud.
El lynx pardina és de color terrós, més o menys grisenc, amb taques negres, sovint
allargades, i amb un floc de pèl en forma de polsera a cada banda de la cara.
Cada felí té les seves taques úniques i personals, igual que passa amb les zebres.
Tenen uns pèls a les orelles que serveixen perquè la cara no se'ls vegi tan rodona. Aquests pèls s'anomenen pinzells i fan uns 4 cm de longitud.
Els linx tenen una cua curta que els pot arribar a fer de 12 a 14 cm. Tenen les potes
grosses i amples per poder caminar en diferents tipus de terreny.
Tenen una gamma molt àmplia de colors, tant pel pèl com pels ulls.
Gràcies als seus grossos ulls, el linx, com gairebé tots els
caçadors, pot veure els animals que té al davant sense
moure el cap. En fer-se fosc se li dilaten les pupil·les.
Així el linx és capaç de localitzar preses a la llum de la lluna.
El linx té
2 premolars a la mandíbula superior que poden fer de 45 a 80 mm. Els linx tenen les potes llargues, especialment
les del darrera. Així poden saltar sobre les preses, baixar pendents o córrer
per la neu.
El linx ibèric és un
mamífer carnívor. A les nits de lluna plena és quan caça millor. El seu menjar
preferit és el conill.
Els animals que principalment menja són: cérvols, conills, ratolins, ànecs, perdius,
garses i sargantanes.
El seu
hàbitat natural són els boscos mediterranis. Com que està en perill d'extinció, ja que els humans els fan servir la
pell per fer abrics i altres peces, cada cop en queden menys.
El linx ibèric és un animal vivípar. La seva reproducció és sexual, això vol dir
que necessita 2 progenitors per tenir fills.
L'època de zel té lloc entre els mesos de febrer i
març. Després d'un embaràs de 65-80 dies, les femelles tenen de dos a
quatre cries que no obren els ulls fins que tenen 10 o 12 dies. Les
cries néixen cegues, sordes i completament desvalgudes. Néixen en un cau
a dalt d'un arbre, en un tronc buit o en algún altre lloc de difícil
accés. Les cries tenen els pinzells de les orelles i les patilles poc
desenvolupades. S'estan amb la mare tot el primer hivern, i arriben a
la maduresa sexual als dos anys d'edat.
Els linxs tenen diversos
depredadors quan són petits. Aquests inclouen coiots, falcons, àguiles i
mussols. El risc d’aquests depredadors disminueix a mesura que és fan adults.
Els éssers humans són els seus màxims depredadors.
Pot arribar a veure un ratolí a 75 metres, un conill a 300 metres,
un colom a 400 metres i un cérvol a 500 metres.
Hi
ha una constel·lació que es diu linx.
Diccionari:
- Sigil·lós: prudent, silenciós, anar amb cura...
- Gamma: escala de colors
- Dilaten: augmentar. eixamplar...
- Zel: atracció sexual
Subscriure's a:
Missatges (Atom)